El cas de na Susana

1.   Descriu quin és l’incident del cas. Què fa la mestra? Com ho valores?

2. Completa l’anàlisi fixant-te en els següents aspectes: creences, emocions, coneixements teòrics, vivències i rutines

3.  Tracta de pensar en situacions on has tingut o has observat una situació similar. Què vares fer tu o la mestra? Quines decisions vares prendre o va prendre la mestre?

4.   Pots plantejar altres alternatives? Quines?

L’incident del cas és que la mestra es troba en la situació que un fillet plora perquè un altre li ha fet mal. El que ella fa, en ves d’anar de seguida al fillet que en teoria li ha fet mal, s’encarrega de consolar i tranquil·litzar al que plora, però assegurant-se que l’altre ho veu.

Crec que la reacció de la mestra és una tècnica aplicable al dia a dia de l’aula. Moltes vegades el que es fa és dirigir-se al fillet que ha fet mal i renyar-lo. D¡aquesta manera però moltes vegades aquest acaba plorant també per ràbia o per pena mateix. En canvi, el que aconsegueix aquesta mestra de la manera que ho fa, és que el fillet que ha fet mal se’n adoni i entri en raó. 

El que considero important també és el fet de primer centrar-se en el fillet afectat o que plora. Això mateix ho posem en pràctica nosaltres a la classe. I una vegada esta una mica més calmat, ja ens dirigim a l’altre.  

Penso però que no està del tot bé el fet de dirigir-se primerament nomes al infant que plora, ja que no es pot saber quin dels dos ha estat que ha tingut la culpa en la disputa. 

Tal vegada s’han barallat i l’infant que va a la mestra plorant ha estat qui ha començat, i ho fa per cridar l’atenció i per ràbia de no haver sortit amb la seva. Això a la classe on estic ha passat varies vegades, i al ser dues mestres a l’aula s’ha pogut observar la situació i treure aquestes conclusions.

Crec que la mestra d’aquest cas s’ha basat en uns coneixements teòrics que va aprendre a la carrera sobre l’educació emocional però no es sap del tot si són els més encertats per aquests casos.

Cada vegada que passa una cosa semblant a l’aula, el que fem és demanar les dues versions en el cas que no ho haguem vist nosaltres. Després depenent de la situació s’aplica una mesura o una altra. El que si que es fa sempre és consolar a l’infant que plora, i gairebé sempre ens assegurem que es demani perdó.

Depenent de la gravetat de la situació, aplicaria un altra tècnica molt semblant a la que s’ha esmentat i que fem servir a vegades a l’aula.  Quan l’ infant es dirigeix a la mestra dient que un company li ha fet mal, primer de tot el calmaria però després provaria de parlar amb els dos a la vegada i al fillet que se li ha fet mal, li diria que el seu company tal vegada ho ha fet sense voler, o ell ha interpretat una cosa que no era. 

Es clar, això, en el cas que no sigui molt greu. De tal manera que es produís una petita conversa fins a aclarir la situació i el fillet que ha fet mal en aquest cas demana perdó.